Cercle viciós

Hi ha moments de la nostra vida en els quals quedem com atrapats en un cercle viciós. Sempre afrontem dificultats, perquè una vida activa genera contradiccions, cansament, situacions límit, i viure és tot allò que passa mentre intentem superar aquests esculls. Es un esforç que, normalment, ens fa millors. Ens fem més savis aprenent a superar les dificultats i els entrebancs, però també aprenem a ser més generosos i comprensius, a acceptar el punt de vista dels altres (fins i tot quan no el compartim), a posar-nos a la seva pell. O així hauria de ser, per ser una mica millors quan marxem que quan vam arribar.

Però hi ha moments que ens quedem com atrapats en un cercle viciós i donem voltes i més voltes a l'entorn de la mateixa foscor. Sabem que el món és allà fora, però no ens en sortim, no sabem trobar la porta, o simplement ens sentim tan cansats que no tenim esma ni per intentar-ho.

El perill de seguir massa temps dins del cercle és que acabis sent un autista, incapaç de dialogar amb la realitat.

I el més curiós és que som els éssers més ben preparats de la natura per trencar amb els hàbits, per arriscar-nos a trencar les normes i provar coses noves. Tenim la curiositat i la imaginació. Som capaços de pensar-nos i repensar-nos, de reinventar-nos, perquè tots podem ser alhora Eliza Doolittle i el Dr. Higgins jugant a Pygmalion. Només depèn de la nostra voluntat.

I malgrat aquestes capacitats, hi ha moments que ens quedem com atrapats en un cercle viciós, repetint una i altra vegada els mateixos errors.

De totes les equivocacions possibles, potser la pitjor de totes és la ceguesa, que també és, sovint, la reiteració d'una actitud malsana. No ser capaç de veure els propis errors és ser absolutament insensible a l'impacte de les pròpies accions, ser incapaç d'escoltar els altres i no saber d'adaptar-se  a l'entorn i a les circumstàncies. Sembla com si la veu interior d'aquestes persones fos tan poderosa que els impossibiliti sentir res més. Per això sovint no només estan cegues i sordes, a més a més estan soles, perquè la comunicació i la convivència amb aquestes persones es fa impracticable.

He intentat pensar com és el cercle viciós en el qual han quedat atrapats els orbs. No és trist i fosc com el dels que queden atrapats en la por o en la tristesa. El seu és un cercle feliç: és la rotllana d'aquells cavallets de fira on ells segueixen jugant en el seu món perfecte, mentre els de fora cridem inútilment que potser ja fora hora que creixessin i assumissin les seves responsabilitats.

Cartes a un amic distant (8)

De vegades, camino pel carrer i et veig. Sé que no ets tu, que no pots ser tu, però projecto en aquell gest aparentment familiar, en aquell perfil distant, el meu desig de tenir-te a prop. Però sé molt bé com n'és de gran la distància que ens separa, que no és només física. Sempre he sabut que entre nosaltres hi havia un abisme que les nostres cançons travessaven, d'una banda a l'altra, com un fràgil pont de corda penjant. Sempre m'havia negat a mirar avall, perquè deixant a l'ombra el que ens separava podia fer-me la il·lusió que tots aquells entrebancs no existien, que no érem tant lluny l'un de l'altre.

Un foc abrusador il·lumina des de fa mesos el fons de l'avenc i sento com aquest s'eixampla una mica més cada dia, a mesura que s'omple dels records i les imatges que compartiu amb el món, tot cercant consol a la incomprensible, a l'insuportable pèrdua. Jo segueixo al meu lloc, jugant com sempre amb les paraules, buscant, com el vell alquimista, la fórmula que convertirà el plom en or —el plom de la ignorància en l'or de la saviesa; el plom del desencís en l'or de la felicitat. Jo segueixo aquí, però tu ets cada dia una mica més lluny, una mica més distant.

De tant en tant, no puc evitar-ho, miro avall i veig com compteu les llunes i, a mesura que s'acosta la dotzena, penso més i més en el sentit de les estranyes coincidències. Jo tampoc podré oblidar mai aquella data, perquè és la de l'aniversari de la meva filla. Tots dos portem una cicatriu —la meva al cos, la teva a l'ànima—, però la teva és de mort i la meva de vida: el negre i el blanc; la nit i el dia; el yan i el yin. És com si cadascun de nosaltres dos fos a una de les cares de la lluna, corrent, corrent corrent... sense tenir la més mínima opció a trobar-nos. Sento que les nostres vides porten càrregues de signe contrari, impossibles d'unir.

Tant de bo en el teu cantó de la lluna trobis un petit príncep que tingui cura d'una flor meravellosa que contingui els colors i les olors de totes les primaveres.

Lesions

Estic trista. El meu cavall està lesionat i una bona amiga, ferida per la mort d'una persona propera. Perdoneu si sembla banal que comenci parlant d'un animal, però pels que muntem, els nostres cavalls són amics molt propers, i el seu dolor ens afecta profundament.

En pocs mesos he tingut a prop la mort diverses vegades. Les de les persones grans són doloroses, però sabem que, arribat el punt, són inevitables. Les dels joves ens agafen a traspeu, ens deixen la boca
seca i una sensació d'incredulitat, de vertigen. Unes i altres, aplegades en el temps, ens recorden la nostra vulnerabilitat i que la vida és fugisera. La proximitat de la mort ens cobreix amb una capa de
tristor.

Els colors de la primavera que esclaten al nostre voltant semblen 'tocats' per la melangia.
--
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré

La ciutat de les flors

La passió per les flors i els jardins dels habitants de Guangzhou es descobreix només baixar de l'avió. Al llarg de 30 o 40 quilòmetres que separen  l'aeroport de la ciutat, les mitjanes de l'autopista han estat convertides en sorprenents jardins, d'una calculada diversitat, on els eucaliptus s'alternen amb arbusts de flors vermelles i parterres de tots els colors: fúcsia, vermell, groc... Cada pocs quilòmetres veus una petita brigada de dos o tres jardiners ajupits sobre la mitjana tenint cura de les plantes amb parsimoniosa atenció, i quan passeges per la ciutat, qualsevol racó entre edificis es converteix en jardí, no en una pobra zona verda, sinó en un petit tros de paisatge treballat amb el rasclet i la tisores de podar.

La meva traductora, que ha vingut del Nord a la cerca d'un clima més agradable (podia haver estudiat a Shanghai, a una distància similar de la seva ciutat que Guanzhou, però va preferir les temperatures primaverals de la desembocadura del riu Perla), m'explica que Guangzhou és coneguda aquí a la Xina com la 'ciutat de les flors', precisament per aquesta passió ja ancestral afavorida pel clima temperat. Una ciutat, d'altra banda, immensa, de proporcions gegantines, com tot a la Xina: les distàncies, les estadístiques, la quantitat de gent, els animals...

A la província de Guandong hi viuen 110 milions de persones, dues vegades i mitja les que hi ha a l'Estat espanyol, i només és una de la trentena de províncies xineses, i  a la capital, Guangzhou, hi viuen més de 10 milions de persones. Corre per aquí un acudit d'expatriats que diu que quan expliquen que a Catalunya som 7 milions, el xinès respon 'i a quin hotel us esteu?' Jo tinc la meva pròpia anècdota d'expatriats, perquè hi ha una llegenda local a la meva ciutat segons la qual vagis on vagis del món, si ets de Terrassa, segur que et trobaràs algú del poble al lloc més insòlit. I a mi m'acaba de succeir, perquè la Madrona Marcet, la delegada d'ACC1Ó a Hong Kong, resulta que és terrassenca, tot i que ja fa més de 13 anys que viu i treballa a la capital financera d'Àsia.

Les dimensions de Xina són incommensurables. No paren de fer coses i està tot per fer. Avui he estat a una empresa farmacèutica que ven els seus productes directament a 2.500 distribuïdors locals, 30.000 oficines de farmàcia i 5.000 hospitals, i exporta a d'altres països asiàtics, a Àfrica i a Amèrica Llatina. I a una 'biotec' que fa pocs mesos va obtenir l'autorització de la SFDA per una nova vacuna  i ja té capacitat i plans per a produir-ne 1.000 milions de dosis per any. En aquest mercat, pots créixer i créixer i tot just hauràs començat. És complicat, és molt diferent i és una altra manera de fer, però cal ser-hi.

Un país petit però dinàmic com Catalunya té aquí enormes oportunitats, perquè la percepció és que tenen moltes ganes de comprar bones idees, bons projectes per posar-los a l'abast d'aquesta societat afamada de canvi i de rampant poder adquisitiu. Històricament, els catalans, afermats a la terra i al bon viure, no hem estat grans aventurers i el nostre 'imperi' no va passar de Nàpols. Però som bons comerciants. Caldrà veure si sabem treure aquí el millor de nosaltres.

D'Amsterdam a la Xina

Aquests han estat els dies més internacionals que he viscut des que vaig incorporar-me a Biocat fa ja dos anys i mig llargs. Vaig començar la setmana passada a Amsterdam, a la fira BioEurope Spring 2012, on vam anunciar que l'edició de 2013 se celebrarà a Barcelona, i començo aquesta nova setmana a la Xina, en concret a Guangzhou (l'antiga Cantón), on participo en una missió empresarial per a apropar els nostres sectors més innovadors a una de les províncies xineses que més ha crescut manufacturant massivament per a empreses occidentals. En l'entremig, hem estat avançant la preparació del viatge de la delegació catalana a la convenció BIO 2012 (Boston, 18-21 de juny) que encapçalarà el President de la Generalitat, Artur Mas, i també s'ha fet públic, amb força impacte en el sector, el nomenament de la nostra directora general, Montserrat Vendrell, com a nova presidenta del CEBR, el Consell Europeu de Bioregions.

I tot això ho explico aquí, perquè no ho puc explicar al blog de Biocat, ja que m'és impossible accedir des d'aquí a Blogger i a Wordpress. No sé ni si aquest correu farà el seu camí i arribarà a publicar-se a Escrit(o)s (im)prescindibles. No ho sabré fins que pugui a tornar a connectar amb aquestes populars plataformes.

No deixen de semblar-me curioses aquestes contradiccions: el món sencer, Xina inclosa, aposta per una mobilitat de les persones, de les iniciatives empresarials, de l'economia, de les oportunitats cada dia més intensa i més transversal i, de sobte, et trobes amb barreres que no pots entendre i que tenen l'impossible objectiu de tancar les idees.

Si confirmo que aquests correus es publiquen continuaré les meves "Cròniques de Guangzhou" en els propers dies.